En el centre de st.gervasi, hi han hagut un parell de baixes per què la familia ho ha cregut convenient, donat el desgast important que causa la malaltia, setmana a setmana.

De vegades crec que la tasca que es fa al centre és molt bona, però que al final et queda un sentiment de que faci el que faci… la malaltia segueix el seu curs i mai serà suficient la feina i la dedicació.

Al centre hi ha un usuari que no només està en una fase de l’ Alzheimer molt avançada, sinó que necessita atenció 24 hores, no pot caminar, ni parlar, ni comunicar-se de cap manera.

Davant aquesta situació jo em pregunto en quin moment el centre de dia acaba la seva feina amb aquests usuaris i s’ hauria de derivar a una llar residencial per tenir una bona atenció, mèdica, sanitària…

Davant aquesta situació vaig preguntar-li al cap de pràctiques i ell em va dir que feia 6 anys que aquest usuari estava al centre de dia i que la seva dona no el vol portar a una residència.

Preval l’ alliberament  de la dona les hores que el seu marit està al centre dia, que li permet dedicar-se a ella mentalment i físicament?

S’ ha de deixar de costat la funció del centre de dia per què la família es nega a portar-lo a una llar, si amb aquest usuari no podem fer cap treball cognitiu i les mesures de seguretat ( ha d’ estar subjectat per que no caigui de la cadira) no són les adequades?

Com podem treballar amb la família, ja que a casa tampoc podria estar?

L’ activitat consistia en veure les diferències entre diferents objectes, esports, etc.Era imposible fer aquest exercici, no hi havia manera, li vaig dir a l’ educadora i em va dir que quan un exercici no funcionava, li podia donar la volta, l’ havia d’ adaptar a les possibilitats dels usuaris, en aquell moment suposo estava capficada però vaig decidir que encomptes de les diferències havien de dir a quin grup pertanyien o quines semblances hi havien entre elles.Al principi tampoc els entenien però els va ser molt més fàcil seguir l’ exercici i el vam poder acabar.

Em vaig sentir bé, però em vaig sentir malament pero no haver-me adonat o posat en pràctica per mi mateixa l’ adaptació i la flexibilitat.

Espero que no em torni a  passar.

Has de tenir una pasiència molt gran per què es cansen molt ràpid, no enten els exercicis, l’ escriptura la tenen molt desmillorada i els dificulta fer les activitats i has de reptir l’ exercici molts cops però un cop l’ entenen els poden fer.

A més com que vaig cada 15 dies al centre encara he vist més el deteriorament que per degràcia no es pot parar.

És important que nosaltres estiguem de reforç, ja que tampoc tenim l’ experiència per poder atendre correctament a les persones que van al centre de dia.

De totes maneres, com ja em va passar a St. Gervasi, vaig estar fent les activitats amb el grup 2, que realment està pitjor cada dia que passa.

Un altre cop vaig voler contrastar la informació de la setmana passada referent a les medicacions i reunions amb les families que m’ havien dit a St.Gervasi, i efectivament és una característica de molts familiars automedicar-los, no fer cas dels educadors que estan amb ells tot el dia.

Els familiars tenen un pes molt important, i molts, majoritàriament els/les fills/es no accepten la malaltia dels seus. Per això setmanalment el coordinador del centre té reunions amb els familiars per parlar de l’ evolució dels usuaris però també fa teràpia amb els familiars.

Em van explicar que molts familiars no entenen de l’ importància que té la medicació i que són ells mateixos qui la regulen, perjudicant els usuaris i també la convivència tan a casa com al centre de dia ja que una mala regulació de la medicació pot fer l’ usuari estigui agressiu o pel contrari s’ adormi a tots hores i a la nit no tingui són. 

És com una batalla constant la relació dels cuidadors/ malats i cuidadors/ educadors ja que dificulta l’ equilibri de l’ usuari i en conseqüència l’ únic perjudicat és ell.´

Per tant, cal un seguiment i un treball amb el cuidador que també s’he l’ha de cuidar.

Aquest dijous especialment,ja que vaig fer la meva primera classe amb el grup 1 ( els més autònoms). La classe constava de fer activitats potenciant el llenguatge, l’ escriptura i la memòria. La durada de la classe és d’ una hora aproximadament i la veritat és que es treballa molt.Normalment són quatre activitats.

Em vaig sentir molt bé ja que crec que va ser una manera més directa de treballar amb ells tot i que ja he els altres dies he estat a les clesses però d’ observadora i algún cop he intervingut fent alguna activitat però mai sola.

Els usuaris van participar molt i en cap moment em vaig sentir que s’ avorrien però els has d’ estar molt a sobre ja que molts es despisten o a causa de la medicació es queden dormits o fins i tot busquen que els facis tu els exercicis quan en realitat ells ja ho saben fer.

Tenen la sensació que els manen i els fan fer coses i anar a llocs que no volen i senten que no tenen control de la seva vida.

Però també he vist com una altra usuària l’ animava i li feia veure que al centre és per passar-ho bé.

Potser no és un fet extraordinari, però ha sigut emotiu. Que una altra persona afectada del mateix recolzi a una altra… fa posar la pell de gallina…

En general en la primera fase permet concebre el centre de dia com un espai social, on van a fer activitats i relacionar-se amb les altres persones.

La malaltia, permet moltes variants, i no tothom respón a les mateixes actuacions, no hi ha un petró escrit.

En els dos centes hi ha similituds de comportament, com pot ser desde tenir una simpatia extraordinària, d’ inhibició fins hi tot,alegre, actiu, participatiu… a l’ altre extrem, on no accepten on estàn, es mostren inquiets i es senten enganyats i volen marxar cada cinc minuts i es poden mostrar agressius quan no els perments marxar.

A les fases més avançades, es mostren apatics, molts cops degut a la medicació que es prenen, es queden dormits.